Amphawa i Mae Klong. Buscant mercats

Quan penso en el sud-est asiàtic una de les imatges que em ve al cap és la dels mercats flotants. Camperols i pescadors vinguts d’arreu amb les seves canoes i els seus barrets de bambú, intercanviant les seves verdures, fruites i peixos, en un entorn bucòlic. De sobres sé que el que somio és una imatge de catàleg o una portada de Lonely Planet, a Tailàndia poca cosa queda ja, almenys a prop de Bangkok, d’aquella antiga forma de comerciar. La majoria de mercats flotants floten ara pel turisme. Però en alguna web vaig llegir que el mercat flotant d’Amphawa era un dels menys turístics a prop de Bangkok, i si més no si hi havia turisme era tailandès, cosa que podia ser curiós de veure. A sis quilòmetres d’Amphawa, al poble de Mae Klong, un tren passa pel mig del mercat, obligant a parar i desparar el gènere i els tendals cada vegada. Sembla ser que quan els van comunicar que una via del tren havia de passar exactament per sobre el mercat, no els va agradar gens la idea, i de casa no els tragueren, si el tren ha de passar que passi. A grans problemes, grans solucions.

Aquests dos mercats eren el meu objectiu abans de començar a enfilar cap al nord de Tailàndia. Era el moment de moure’s. Em vaig llevar molt animada i amb ganes, però semblava que el clima no estava d’acord amb mi. Plovia. Bastant. Però jo tenia un impuls d’energia tan gran que ni mandra em va fer sortir així. Vaig posar tots els impermeables, a la motxilla gran, a la petita i a mi, i vaig dirigir-me cap a Victory’s Monument, una macrorotonda, amb cotxes a baix i tren a dalt, on en algun punt hi havia una furgoneta que suposadament anava a Amphawa. Un cop a la rotonda, no hi havia manera de creuar els carrers. Aquí ningú para per deixar passar els vianants. Mai. Ho trobo molt curiós essent un lloc on la gent és tan suposadament amable, en fi!

Victory's Monument

En altres carrers t’esperes una mica i travesses ràpid entre cotxe, tuk-tuk, moto i més motos, però en aquesta rotonda el tràfic era tal que era impossible, la qual cosa obligava a pujar als túnels de l’skytrain. Vaig pujar i baixar sis o set vegades abans no vaig trobar la furgoneta que tocava, amb tot el pes i la pluja, però m’era igual, estava tan animada que fins i tot em vaig parar a fer fotos.

Un cop dins la furgoneta, vam haver de fer un trencaclosques per cabre-hi tots els que hi anàvem, més maletes, sacs d’arròs i paquets varis, tot moll. La dona que seia al meu costat gairebé em va haver de passar per sobre per poder seure. Amb tota la naturalitat es va descalçar, va posar un peu sobre la motxilla, una mà sobre la meva espatlla, el peu a un seient. Era molt simpàtica i vam intentar parlar una mica, però l’únic que vam aconseguir entendre és que jo anava a Amphawa i ella no. Ella reia.

Que Buda ens protegeixi

Durant el trajecte vam anar descarregant tots els passatgers, fins que només quedàvem la dona del meu costat i jo. Vam arribar a un poble i ella i el conductor em van fer senyals que baixés. Jo els preguntava si era Amphawa i feien que no amb el cap i després em senyalaven uns songthaews.

Songthaews i aigua

Vaig intentar que em diguessin a quin poble estava, però no hi va haver manera. Baixo de la furgoneta en un carrer inundat amb un pam i mig d’aigua, sabates completament molles (lliçó: si plou és millor anar amb sandàlies). Ni idea d’on em trobo. Em vaig passejar una mica pel carrer inundat i vaig entrar a un banc per demanar. El poble on em trobava era Mae Klong! I el mercat estava allà a tocar, hi vaig anar però els passadissos eren tan estrets que era difícil moure’s allà dins amb les motxilles i el tren no passava fins al cap de dues hores. Vaig decidir que era millor buscar allotjament primer, però jo volia dormir a Amphawa, per llevar-me al costat dels canals. Els songthaews que m’havien senyalat abans hi anaven. Puges i quan està ple arrenquen, si no t’esperes dins el temps que faci falta. Però de seguida vam marxar. Els songthaews m’agraden molt, però si plou et mulles molt. Ja amb la mullena fins als genolls vaig arribar a Amphawa. Tots els cartells en tailandès, amb un alfabet del qual no reconec res. Totes les cases són de fusta, una al costat de l’altra, tot porticons. No sé el que són pensions o no. Tot plegat una dona gran amb una bici minúscula, d’aquestes de ciutat, i un paraigües en una mà, se’m posa al costat. “What are you looking?” Em va dir que ella tenia habitacions i la vaig seguir. La casa, casa seva, de fusta i al costat del canal, em va agradar. Però el preu no. Vaig regatejar una mica però volia veure si podia trobar alguna cosa més econòmica. Com que altre cop no reconeixia els cartells que hi havia a les cases, i tot semblava tancat i barrat, li vaig demanar a una noia d’un bar si sabia alguna pensió o alberg per aquells carrers. Molt amablement em va acompanyar a diversos llocs, tots eren caríssims. Es notava que era un lloc per a la classe benestant tailandesa. Parlo d’habitacions dobles molt boniques i còmodes, amb lavabo i dutxa privats per quinze euros, us pot semblar barat, però aquest és gairebé el meu pressupost per tot un dia. Per poder entrar a les cases m’havia de descalçar, cosa complexa quan vas amb motxilla davant i darrera i peus i mitjons molls. En una de les pensions que vam anar, hi havia la planta baixa inundada. Em vaig treure les sabates per enèsima vegada. A sota l’aigua hi havia rajoles. Vaig relliscar i vaig caure de cul, amb tot el carregament. La caiguda va fer la seva impressió, vistes les cares dels que em van veure, però no em vaig fer gens de mal. Ara sí completament molla, de dalt a baix. Vaig decidir que me’n tornava a la primera pensió. Ara ja en tenia prou d’aigua. Vaig aconseguir reduir el preu una mica més, potser feia pena tan molla. I ja un cop dins l’habitacioneta, amb futón a terra, la sensació era de triomf. Tots els obstacles i incomoditats que una altra hora m’haurien desanimat o posat nerviosa, em van semblar fins i tot divertits. Estava positiva a més no poder. Em sentia imparable, no sé si va ser l’esmorzar o què va ser però tan de bo sempre m’agafés la vida així.

Amphawa va resultar ser més turístic del que em pensava, però només dissabtes i diumenges. El divendres que vaig arribar era un poble mort. Tot estava tancat. Ningú a les cases, ningú als canals. Després d’instal·lar-me vaig intentar dinar alguna cosa. Vaig tirar canal amunt un bon tros i de lluny vaig veure una barqueta amb gent menjant a la vora. Vaig dinar unes gambes amb fideus.

Fent-me el dinar

El dinar

Es veu que era recepta xina i em van donar pals per menjar-m’ho, que no sé fer servir. Unes noies taiwaneses molt simpàtiques me’n van ensenyar. Vam passar una bona estona rient i menjant gambes acabades de pescar. Al final em van portar una forquilla, però jo crec que me n’hagués sortit!

Amb les taiwaneses en un moment que va pujar el nivell de l'aigua

Quan vaig tornar a la casa on estava allotjada, vaig conèixer la iaia de la família. Eren una mare i dues filles. La veritat és que em vaig sentir com a casa amb elles. Quan vaig arribar la iaia em va oferir un coco petit. La dona anava amb crosses i li costava moltíssim caminar, semblava que arrossegués els peus. Però quan es va preparar per obrir el coco va sortir de dins seu la dona valenta que havia sigut. Va deixar el bastó, va separar els peus per no perdre l’equilibri, va agafar el matxet i amb quatre cops ben donats va fer una obertura en forma de rombo, una palleta i a gaudir del que ara per ara és per mi una de les millors delícies que he provat a Tailàndia. Que s’apartin els plats tailandesos més elaborats on hi hagi un ma prow gaaw! No és el coco que conec, és un coco més dolç i collit prematurament, l’interior és tou i també és menja. No puc ser més feliç amb aquest coco a les mans, veient com plou.

La iaia

Aquella tarda i vespre vaig gaudir de la soledat que no havia trobat a Bangkok. Passejant pels canals buits, veient ploure, entretenint-me fent fotos, escrivint al diari personal. No hi havia gaire a fer, però va ser molt agradable.

El dia següent el poble era un altre completament diferent. Va arribar una riuada de gent i el poble va obrir les portes. Al canal principal totes les cases amb porticons es van convertir en botiguetes de souvenirs, roba, menjar... i restaurants. Els canals es van omplir de barques on cuinaven gambes i peix i els carrers plens de venedors ambulants. La majoria eren turistes asiàtics, molts tailandesos que venien de Bangkok per passar el cap de setmana. No sé d’on va sortir tanta gent. La veritat és que va ser molt divertit i curiós veure com es diverteixen. El mercat al final va resultar ser un gran restaurant flotant, però vist el preu de les gambes i lo bones que eren no em va semblar gens malament el canvi!

Karaoke. Una professional

Demanar-se la típica sopa picant sense picant és absurd

Les taiwaneses simpàtiques em van dir que als matins, molt d’hora, a l’alba, els monjos sortien a mendicar menjar. Segons m’explicaria un monjo més tard, el motiu d’això és no haver de preocupar-se pels diners ni per la supervivència i poder-se concentrar plenament en la seva tasca, que a dia d’avui, al cap d’un mes i mig de viatge encara em costa de comprendre quina és. Però entenc que efectivament pot ser més fàcil cultivar l’espiritualitat quan un no s’ha de preocupar per les coses mundanes, materials. Pels fidels, donar almoina als monjos és una manera de mostrar el seu respecte i la seva fe i fer mèrits per la vida futura (reencarnació).

El primer moment que vaig veure un vell monjo acostant-se amb barca va ser màgic. Era tan vell que ni podia remar, un noi jove ho feia per ell. La veritat és que el color de les seves robes és molt bonic, taques de color en el paisatge, i no me’ls esperava en barca! De mica en mica van arribar-ne d’altres, alguns caminant. Tots portaven penjant un recipient rodó per rebre les almoines. Després de l’almoina reciten una pregària.

Ara bé aquesta màgia es va acabar en veure l’actitud altiva d’alguns monjos. En acabar la pregària, alguns monjos abocaven el que tenien al recipient, molt bruscament, ho regiraven tot i feien com una selecció, algunes coses les descartaven i acabaven en algun racó de la barca o dels carrers. Als meus ulls em va semblar poc respectuós això, ja que ho feien davant mateix dels creients. Vaig veure que hi havia molts turistes lliurant almoines, en algunes pensions els les preparaven. I hi havia algunes paradetes per comprar-ne, un negoci més vaja.

Turistes

Vaig estar una estona fent fotos i observant la situació des d’un dels ponts que travessen els canals, gairebé amagada. Tot plegat un home tailandès em va fer senyals que havia de sortir d’allà, que un monjo hi havia de passar. I és clar jo sóc una dona. Estrany, perquè el pont era suficientment ample com per no haver-hi cap mena de contacte (no poden tocar les dones, bé ells ho diuen del revés, que les dones no podem tocar els monjos). Així és que la primera impressió dels monjos no va ser gaire bona. No em van semblar humils, paraula que sempre se’ls associa. Tenen molts privilegis i crec que això corromp una mica aquesta humilitat. A mesura que vaig anar recorrent Tailàndia em vaig trobar monjos de tota mena, i és que hi ha de tot, bo i dolent, a tot arreu i a cada casa. Però aquestes són altres històries que explicaré en el seu moment.

Al dia següent vaig anar al mercat de Mae Klong, per esperar la famosa arribada del tren.
Més enllà de la divertida anècdota del tren, el mercat em va encantar. Un lloc on observar la idiosincràsia d’un poble i on és molt fàcil parlar una mica, o intentar-ho amb la gent local. Petits detalls que m’omplen.

Es tracta d'un mercat cobert que s'extén per les afores, on passa el tren

Per aquest passadís passarà el tren

El gènere a terra

Peixatera. No sé com poden estar tot el dia en aquesta postura

Ous roses. N'hauré menjat?

Al centre, cuques d'aperitiu

Tota la vida treballant a terra deforma el cos

Granotes... o gripaus, delícia local

Sempre hi ha temps per llegir el diari

I per mirar la tele.

No tot és verdura. carn i peix. La superpop tailandesa

No sé què és, potser una olivada

Aquestes dones riuen de mi perquè no entenen què faig mirant les carns i els peixos. "Train train" i em senyalen cap on és

"Train train"!! Sí, senyora, ja ho sé, però jo vull veure si el gènere és fresc

Ha arribat l'hora que passi el tren. A punt per enretirar els tendals. Esperen literalment un minut abans.

Gràcies a unes vies metàl·liques enretiren els taulells ràpidament

Aquesta dona em deixa posar darrera les seves verdures. Els altres venedors se'n riuen, entenc que li diuen que té una nova treballadora

Tot a punt!! Fixeu-vos amb les verdures arran de via

Que ve el tren!!!

No sobra ni un centímetre!!!

M'entrevisten... I no serà l'última vegada. Jo aprofito i també pregunto coses!

Sopa de fideus amb ànec i tofu

Bangkok: la Venècia d'Orient

Els dies que vaig passar a Bangkok els vaig gaudir moltíssim. Coneixent gent a l’alberg i anant aquí i allà. Provant els primers menjars i observant els primers rostres i paisatges, en aquest cas urbans. Com un nen amb sabates noves, recent viatge estrenat, em passejava jo per la ciutat.

Aquell primer matí vaig decidir anar al Gran Palau, antiga residència reial i on descansa el famós Buda maragda. No tinc intenció de visitar tots els monuments de la ciutat, més aviat tinc ganes d’observar la gent i la vida als diversos barris, veure què mengen, com es relacionen, on viuen, com es distreuen i de què treballen; palpar l’ambient, és el que més m’agrada de les grans ciutats i és la única manera al meu entendre d’emportar-me una imatge global i no endur-me simplement una postal de cada atracció turística. Això vol dir caminar i perdre’s una mica, sobretot pels mercats que tant m’agraden. Però intuïa una ciutat enorme i vaig pensar que seria un bon començament fer alguna cosa fàcil, i què més fàcil que anar al Gran Palau. Després un cop al centre històric ja trobaria temps per perdre'm. Com que les xines i la belga no tenien pla es van apuntar i totes quatre ens vam enfilar a l’skytrain. L’ambient que hi ha és bastant cosmopolita, com a qualsevol altra gran ciutat. Tots pendents dels seus mòbils i de les pantalles amb publicitat que hi ha dins el vagó (que quica la televisió tailandesa!). 

Dins l'skytrain

Nosaltres estem pendents del paisatge de ciment, que potser no se’n pot dir bonic, però altre cop m’impressiona. L’skytrain, però, no és l’únic que serpenteja ràpid per la ciutat, hi ha algú que li fa competència: el majestuós riu Chao Praya.

Riu Chao Praya

Hi ha una flota de ferris amb parades fixes que són una de les formes més agradables de moure’s per la ciutat i evitar el tràfic congestionat. Amb l’airet refrescant per la velocitat pots admirar els temples, puntes d’stupes (construccions en forma de con típiques del budisme) i gratacels que es veuen a la riba i més enllà; veure el tràfic de passatgers amunt i avall, per ells és un transport públic més; també és curiós la quantitat d’embarcacions diferents que solquen pel riu. És un riu ple de vida, almenys humana... 

Wat Arun a la riba

Sembla una carretera més de la ciutat, però en aquesta m’és igual l’estona que hi hagi de passar.

Un cop vam arribar al Gran Palau, vam considerar que l’entrada era molt cara i a més el Buda Maragda no es podia veure. No sé si tenia a veure amb algunes manifestacions que hi havia aquells dies per la ciutat per protestar contra un projecte de llei d'amnistia.

Gran Palau, vist des de fora

Vam decidir simplement passejar per la zona i vam entrar en un petit temple qualsevol. Hi havia diferents recintes: en un hi havia la imatge de buda amb diferents postures; en un altre hi havia uns recipients on hi abocaven un oli i encenien encens; en un petit pavelló resaven i feien ofrenes amb flors i, al final de tot, hi havia una dona vestida tradicional que cantava. Semblava un lament el que cantava, era molt trist i feia cara de patiment. Hi havia alguns tailandesos escoltant-la, però més aviat semblava que passaven l’estona allà. M’adono que m’he de documentar una mica sobre el budisme, ja que se m’escapen moltes coses.

Pregant

"Cantant"

A qualsevol carrer veus petits altars amb flors, fins i tot en alguna rotonda hi havia una escultura i un senyor posant-hi flors!

Com que estàvem a prop del guetto motxiller pseudohippy que és el carrer Khao San Road, vam decidir acostar-nos-hi per pura curiositat. Pel camí em va agradar trobar paradetes amb fruita fresca, pinxos de peix i altres menjars, i fins i tot un mercat sencer de loteria, tenen fe en altres coses a part de Buda!

Su comprant un pinxo de sípia

En un carrer hi havia un altre complex de temples, semblava que estaven celebrant alguna cosa important. Vam tafanejar per les reixes. Un home ens va fer senyals que entréssim i va ser una sort entrar-hi! Dins estava molt ple de gent, alguns menjant i bevent, asseguts a terra o a qualsevol cantonada, i molts d’altres feien cua per escoltar un discurs gravat, del qual nosaltres no enteníem res, però per a ells semblava molt important. Hi havia aigua fresca gratis per tothom i ens vam refrescar. De sobte el mateix home que ens havia convidat a entrar ens va tornar a fer senyals que el seguíssim. Nosaltres, desconfiades, no sabíem què fer. El vam seguir de lluny amb cautela, pels passadissos entre temples, i vam arribar darrera un temple on hi havia unes dones servint menjar. Ens volien convidar a dinar! I així és com vaig dinar un arròs amb bambú picant, bastant bo! Estàvem contentíssimes.

Dinant

La dona que ens va servir el menjar, molt amable, ens va explicar que celebraven un aniversari no sé si de naixement o mort d’un monjo. El discurs que s’anava repetint pels altaveus era una gravació antiga de les seves paraules. Hi havia una gran esplanada de cadires, i quan s’acabava el discurs els que estaven asseguts s’aixecaven i s’asseien els que havien fet cua, es veu que molts es tornaven a posar a la cua. Tothom estava molt feliç de ser allà, i de compartir la festa amb qualsevol que s’hi acostés. Per ells era un honor poder explicar a unes estrangeres la bona feina que havia fet aquell monjo, i que no vam acabar d’entendre en què havia consistit.

Finalment vam arribar a Khao San. Jo em preguntava com podia ser un sol carrer tan popular i per què hi van a espetegar la majoria de turistes que arriba a la ciutat. Resulta que és on hi ha els albergs i hotels més barats i jo, després d’haver-ho vist, m’alegro d’haver-me allotjat lluny d’allà, potser tardava més en arribar als llocs, però almenys el barri no era un circ sorollós per turistes. El lloc no era pas desagradable però jo no he vingut a Tailàndia a comprar roba, ni a beure cerveses ni a fer-me massatges ni carnets falsos, activitats punteres a Khao San. En qualsevol cas, és curiós observar els tipus de turistes que deambulen (i m’hi sumo) per aquests carrers. En cap altre lloc he vist pinxos d’escorpins!

Khao San Road

El millor del dia va ser sens dubte el passeig amb barca que vam fer per un dels canals del riu, el Khlong Bangkok Noi, a la zona de Thonburi. Vam llogar una barca de popa llarga amb el seu conductor, i durant una hora vam poder observar la vida als barris flotants. No me l’imaginava aquest món dins del bullici de Bangkok. Un barri tranquil. Els tailandesos, discrets, feinejant dins les seves cases, alguns pescant, alguns banyant-se.

Fins i tot se sentia cantar els ocells. Les cases bastant atrotinades i de fusta, pleníssimes de coses i, de tant en tant, boscos de nenúfars i palmeres.

El conductor, tímid i fred, potser fart de turistes però amable, conduïa molt lentament, com si no volgués destorbar el silenci. Silenci preuat enmig de la bogeria sorollosa que és Bangkok.

The driver

Després de caminar tot el dia va ser molt agradable, em semblava estar a un altre lloc. I ja tornant, amb l’última llum del capvespre em va agradar veure la ciutat il·luminada a la llunyania. Els daurats dels temples brillaven i era preciós.

El dia següent a l’alberg vaig conèixer una noia eslovaca, Evita. Ella estava a Bangkok per feina i totes dues volíem anar al barri xinès, així que hi vam anar juntes. Aquest cop vam agafar el metro, on vaig haver de passar per un arc detector i on està prohibit portar líquids i objectes punxants, com als avions! És un metro molt modern, millor que el de Barcelona! Pel camí l’Evita em va portar a un mercat de plantes i verdures.

Va ser increïble, quina exuberància vegetal i floral. Orquídies, plantes carnívores, pensaments, llavors, arbustos, arbres fins i tot! Quina quietud els venedors, darrera les seves plantes, gairebé amagats, veient passar la gent, fent alguna becaina, recol·locant les seves floretes.

Carnívora

Vam comprar algunes fruites. N’hi havia una de molt aspra, semblava que reaccionés amb la llengua. També hi havia mango, el millor que mai hagi tastat. I una mena de poma de color rosa, molt sucosa, boníssima! Em va agradar provar aquests nous sabors. I en els següents dies en vaig comprar en varies ocasions.

La parada de les fruites. T'ho tallen i tot

El barri xinès em va encantar. Les seves botiguetes amb tot d’ampolletes i productes estranys. Les seves flors per fer te. Els seus peixos, crancs i gambes i altres vinguts de l’aigua, cuinats de formes estranyes. Les seves carns macerades al sol. Els seus fanalets vermells per tot arreu. Es nota que són uns grans comerciants. No reconec la majoria de coses que venen, les botiguetes amb tot d’ampolletes no sé si són farmàcies o perfumeries o ingredients culinaris, però m’encantaria remenar-ho tot.

Ànec

Porc

Dins el barri hi ha un gran mercat cobert on hi ha roba, quincalles, joies de plàstic, teles, cosmètica, ulleres, rellotges. M’explica l’Evita que els comerciants de Khao San venen aquí a comprar el que després venen als turistes allà. Tot és molt barat i tot es repeteix en una filera de passadissos que sembla no acabar mai.

Cansades fem marxa enrere i després de dinar, anem al Wat Pho, un dels temples més antics de la ciutat, on descansa un Buda de 46 metres. El lloc em sembla fascinant, és un dels primer temples que veig de prop i el trobo preciós. El recinte està tot ple de petits budes daurats, potser centenars, i stupes amb motius vegetals.

Stupes amb motius vegetals

Evita acompanyada de budes

M'agraden molts els guardians de pedra

El gran Buda reclinat, així l’anomenen, jau dins un dels edificis, gairebé n’ocupa tot l’espai. Quan entres et sorprèn el cap gegant, amb els seus cabells arrissats, i mentre vas caminant t’adones també de les grans dimensions dels peus, on hi ha unes filigranes fetes amb nacre o mareperla. Pobre Buda, no es pot girar, sort que té on mirar, totes les parets i sostres estan plens de dibuixos pintats. El lloc em va agradar molt, tot i que l’Evita em va distreure bastant, m’hauria agradat estar-hi més en silenci, hi havia pocs turistes i es podia gaudir del lloc.

És molt més gran del que us sembla

Aquell vespre vaig arribar a l’alberg cansadíssima. Les primeres nits em venien al cap mil pensaments i em costava dormir, sumat al moviment que hi ha en una habitació compartida, i el fet d’estar tantes hores fent l’esforç de parlar i entendre l’anglès, que no domino, em va esgotar. Em va agradar moltíssim conèixer gent i compartir excursions i experiències, tots em van aportar molt, però molta energia se me n’anava cap a ells. Vaig decidir que els següents dies me’ls agafaria més amb calma i amb més estones per mi sola. S’acostava el moment de fer la primera migració i tenia una mica de nervis a la panxa. Com que no havia pogut veure el gran mercat de Chatuchak, un dels mercats més grans del món, vaig decidir que el meu pròxim destí seria Amphawa i Mae Klong, uns pobles al sud de Bangkok amb uns mercats certament curiosos. Però aquesta ja és una altra història. Bangkok m’havia omplert de ganes i il·lusió pel viatge, crec que un troba en aquesta ciutat el que vulgui. A mi encara em podia oferir molt més, però ja hi tornaré més endavant. De moment guardo a la retina les seves aigües, els senyors que les transiten i el bell Wat Arun amb l’última llum del capvespre.