Aquell primer matí vaig decidir anar al Gran Palau, antiga residència reial i on descansa el famós Buda maragda. No tinc intenció de visitar tots els monuments de la ciutat, més aviat tinc ganes d’observar la gent i la vida als diversos barris, veure què mengen, com es relacionen, on viuen, com es distreuen i de què treballen; palpar l’ambient, és el que més m’agrada de les grans ciutats i és la única manera al meu entendre d’emportar-me una imatge global i no endur-me simplement una postal de cada atracció turística. Això vol dir caminar i perdre’s una mica, sobretot pels mercats que tant m’agraden. Però intuïa una ciutat enorme i vaig pensar que seria un bon començament fer alguna cosa fàcil, i què més fàcil que anar al Gran Palau. Després un cop al centre històric ja trobaria temps per perdre'm. Com que les xines i la belga no tenien pla es van apuntar i totes quatre ens vam enfilar a l’skytrain. L’ambient que hi ha és bastant cosmopolita, com a qualsevol altra gran ciutat. Tots pendents dels seus mòbils i de les pantalles amb publicitat que hi ha dins el vagó (que quica la televisió tailandesa!).
Nosaltres estem pendents del paisatge de ciment, que potser no se’n pot dir bonic, però altre cop m’impressiona. L’skytrain, però, no és l’únic que serpenteja ràpid per la ciutat, hi ha algú que li fa competència: el majestuós riu Chao Praya.
Riu Chao Praya |
Hi ha una flota de ferris amb parades fixes que són una de les formes més agradables de moure’s per la ciutat i evitar el tràfic congestionat. Amb l’airet refrescant per la velocitat pots admirar els temples, puntes d’stupes (construccions en forma de con típiques del budisme) i gratacels que es veuen a la riba i més enllà; veure el tràfic de passatgers amunt i avall, per ells és un transport públic més; també és curiós la quantitat d’embarcacions diferents que solquen pel riu. És un riu ple de vida, almenys humana...
Wat Arun a la riba |
Sembla una carretera més de la ciutat, però en aquesta m’és igual l’estona que hi hagi de passar.
Un cop vam
arribar al Gran Palau, vam considerar que l’entrada era molt cara i a més el
Buda Maragda no es podia veure. No sé si tenia a veure amb algunes
manifestacions que hi havia aquells dies per la ciutat per protestar
contra un projecte de llei d'amnistia.
Gran Palau, vist des de fora |
Vam decidir simplement passejar per la zona i vam entrar en un petit temple qualsevol. Hi havia diferents recintes: en un hi havia la imatge de buda amb diferents postures; en un altre hi havia uns recipients on hi abocaven un oli i encenien encens; en un petit pavelló resaven i feien ofrenes amb flors i, al final de tot, hi havia una dona vestida tradicional que cantava. Semblava un lament el que cantava, era molt trist i feia cara de patiment. Hi havia alguns tailandesos escoltant-la, però més aviat semblava que passaven l’estona allà. M’adono que m’he de documentar una mica sobre el budisme, ja que se m’escapen moltes coses.
Pregant |
"Cantant" |
A qualsevol carrer veus petits altars amb flors, fins i tot en alguna rotonda hi havia una escultura i un senyor posant-hi flors!
Com que
estàvem a prop del guetto motxiller pseudohippy que és el carrer Khao San Road,
vam decidir acostar-nos-hi per pura curiositat. Pel camí em va agradar trobar
paradetes amb fruita fresca, pinxos de peix i altres menjars, i fins i tot un
mercat sencer de loteria, tenen fe en altres coses a part de Buda!
Su comprant un pinxo de sípia |
Dinant |
Finalment vam
arribar a Khao San. Jo em preguntava com podia ser un sol carrer tan popular i
per què hi van a espetegar la majoria de turistes que arriba a la ciutat. Resulta
que és on hi ha els albergs i hotels més barats i jo, després d’haver-ho vist,
m’alegro d’haver-me allotjat lluny d’allà, potser tardava més en arribar als
llocs, però almenys el barri no era un circ sorollós per turistes. El lloc no
era pas desagradable però jo no he vingut a Tailàndia a comprar roba, ni a
beure cerveses ni a fer-me massatges ni carnets falsos, activitats punteres a
Khao San. En qualsevol cas, és curiós observar els tipus de turistes que
deambulen (i m’hi sumo) per aquests carrers. En cap altre lloc he vist pinxos
d’escorpins!
Khao San Road |
Fins i tot se sentia cantar els ocells. Les cases bastant atrotinades i de fusta, pleníssimes de coses i, de tant en tant, boscos de nenúfars i palmeres.
El conductor, tímid i fred, potser fart de turistes però amable, conduïa molt lentament, com si no volgués destorbar el silenci. Silenci preuat enmig de la bogeria sorollosa que és Bangkok.
The driver |
Després de caminar tot el dia va ser molt agradable, em semblava estar a un altre lloc. I ja tornant, amb l’última llum del capvespre em va agradar veure la ciutat il·luminada a la llunyania. Els daurats dels temples brillaven i era preciós.
El dia següent a l’alberg vaig conèixer una noia eslovaca, Evita. Ella estava a Bangkok per feina i totes dues volíem anar al barri xinès, així que hi vam anar juntes. Aquest cop vam agafar el metro, on vaig haver de passar per un arc detector i on està prohibit portar líquids i objectes punxants, com als avions! És un metro molt modern, millor que el de Barcelona! Pel camí l’Evita em va portar a un mercat de plantes i verdures.
Va ser increïble, quina exuberància vegetal i floral. Orquídies, plantes carnívores, pensaments, llavors, arbustos, arbres fins i tot! Quina quietud els venedors, darrera les seves plantes, gairebé amagats, veient passar la gent, fent alguna becaina, recol·locant les seves floretes.
Carnívora |
Vam comprar algunes fruites. N’hi havia una de molt aspra, semblava que reaccionés amb la llengua. També hi havia mango, el millor que mai hagi tastat. I una mena de poma de color rosa, molt sucosa, boníssima! Em va agradar provar aquests nous sabors. I en els següents dies en vaig comprar en varies ocasions.
El barri
xinès em va encantar. Les seves botiguetes amb tot d’ampolletes i productes
estranys. Les seves flors per fer te. Els seus peixos, crancs i gambes i altres
vinguts de l’aigua, cuinats de formes estranyes. Les seves carns macerades al
sol. Els seus fanalets vermells per tot arreu. Es nota que són uns grans
comerciants. No reconec la majoria de coses que venen, les botiguetes amb tot
d’ampolletes no sé si són farmàcies o perfumeries o ingredients culinaris, però
m’encantaria remenar-ho tot.
Ànec |
Porc |
Dins el barri hi ha un gran mercat cobert on hi ha roba, quincalles, joies de plàstic, teles, cosmètica, ulleres, rellotges. M’explica l’Evita que els comerciants de Khao San venen aquí a comprar el que després venen als turistes allà. Tot és molt barat i tot es repeteix en una filera de passadissos que sembla no acabar mai.
Cansades fem marxa enrere i després de dinar, anem al Wat Pho, un dels temples més antics de la ciutat, on descansa un Buda de 46 metres. El lloc em sembla fascinant, és un dels primer temples que veig de prop i el trobo preciós. El recinte està tot ple de petits budes daurats, potser centenars, i stupes amb motius vegetals.
Stupes amb motius vegetals |
Evita acompanyada de budes |
M'agraden molts els guardians de pedra |
El gran Buda reclinat, així l’anomenen, jau dins un dels edificis, gairebé n’ocupa tot l’espai. Quan entres et sorprèn el cap gegant, amb els seus cabells arrissats, i mentre vas caminant t’adones també de les grans dimensions dels peus, on hi ha unes filigranes fetes amb nacre o mareperla. Pobre Buda, no es pot girar, sort que té on mirar, totes les parets i sostres estan plens de dibuixos pintats. El lloc em va agradar molt, tot i que l’Evita em va distreure bastant, m’hauria agradat estar-hi més en silenci, hi havia pocs turistes i es podia gaudir del lloc.
És molt més gran del que us sembla |
Aquell vespre vaig arribar a l’alberg cansadíssima. Les primeres nits em venien al cap mil pensaments i em costava dormir, sumat al moviment que hi ha en una habitació compartida, i el fet d’estar tantes hores fent l’esforç de parlar i entendre l’anglès, que no domino, em va esgotar. Em va agradar moltíssim conèixer gent i compartir excursions i experiències, tots em van aportar molt, però molta energia se me n’anava cap a ells. Vaig decidir que els següents dies me’ls agafaria més amb calma i amb més estones per mi sola. S’acostava el moment de fer la primera migració i tenia una mica de nervis a la panxa. Com que no havia pogut veure el gran mercat de Chatuchak, un dels mercats més grans del món, vaig decidir que el meu pròxim destí seria Amphawa i Mae Klong, uns pobles al sud de Bangkok amb uns mercats certament curiosos. Però aquesta ja és una altra història. Bangkok m’havia omplert de ganes i il·lusió pel viatge, crec que un troba en aquesta ciutat el que vulgui. A mi encara em podia oferir molt més, però ja hi tornaré més endavant. De moment guardo a la retina les seves aigües, els senyors que les transiten i el bell Wat Arun amb l’última llum del capvespre.
Que guay Cristina! M'encanta llegir les teves cròniques, és com si també fos el meu viatge (que en certa manera ho és...) Però si vols explicar tot el viatge, a aquest ritme no acabaràs mai! Apa, esperem la nova entrega!
ResponderEliminarRafa
Sí... tens raó. Però és que són les anècdotes les que fan el viatge! :)
EliminarMaquíssim Cristina! I quines fotos! En volem més de tu, per això, per veure't la carona! Mmm... jo també vull menjar-me un mango com els d'allà!
ResponderEliminarAnna! He descobert un postre que és mango amb arròs amb llet de coco. Boníssim!!! Mango sticky rice hehehe
EliminarOh!!!!! M'encanta tot el que expliques!!!!! Ja m'hi veug en una barqueta d'aquestes!!!! I tot aixo estirada al meu llit, imagina el poder de lea paraules!!! Esperem impacients les noves aventures!!! Molts petons!
ResponderEliminarGràcies Gibet!! En el següent capítol... pluja, aigua, caigudes, gambes i cocos!
Eliminaroooohhhh, no facis spoilers!!!! hehe.
ResponderEliminarCris, iu iu iu! Jo també et segueixo des d'Anglaterra! Les teves cròniques em recorden la meva experiència. Ja veig que gaudeixes de cada moment i de cada detall. Omple molt un viatge així! Un petó ben gran!
ResponderEliminarAnnaaa! Fa dies, setmanes, pensava en escriure't un correu a veure com et va l'aventura anglesa i no ho vaig fer!
EliminarAra sóc a Laos i d'aquí pocs dies ja me'n vaig a Vietnam. T'envio un correu!!